La moralitat feta ciència

Article de la Guerrilla Travolaka publicat a la revista InfoGai

Possiblement descobrim la sopa d’all si qualifiquem la medicina com una mena de religió predominant a occident des del segle XIX. Les afirmacions científiques són interioritzades com a veritats absolutes pel comú de la societat, tal com podria interioritzar-se el discurs d’un capellà a missa de vuit. Però vet aquí que ens trobem davant d’una contradicció ben curiosa: qualsevol científic/a et dirà que és clar que la ciència avança a una velocitat tan gran que mai es pot fer cap afirmació rotunda; alhora, hom et mirarà amb cara d’estupefacció si goses qüestionar alguna afirmació “científicament demostrada”. Segurament aquest és un dels grans errors que cometen la ciència i molts científics: afirmar que coneixen un fet quan, en el millor dels casos, només l’intueixen parcialment. Per altra banda, el nostre gran error és creure les afirmacions dels científics quan sabem que tan sols mostren parcialment la realitat.

Un altre error flagrant és creure que la ciència és completament objectiva. La història parla: la ciència ja era “objectiva” quan considerava que l’homosexualitat era una malaltia, o quan afirmava que existien grans diferències entre les races humanes i les classificava segons el seu grau d’intel·ligència (les persones occidentals a dalt de tot, les africanes al capdavall de la llista). A nosaltres més aviat ens sembla que la ciència és d’una subjectivitat alarmantment tendenciosa. L’explicació és simple: els/les científics/ques són persones, i com a tals estan influenciades pels seus propis prejudicis. Negar això és simplement una absurditat.

El màxim exponent d’aquest dogma científic, encarregat de preservar una determinada moralitat, és sens dubte la psiquiatria. Aquesta disciplina, juntament amb la psicologia, estudia el comportament, el pensament i les emocions humanes i, a partir d’aquest estudi, estableix unes pautes que diferencien les conductes “normals” de les “patològiques”. Rarament trobem en aquestes disciplines un espai per a simples “comportaments minoritaris”, ans al contrari, qualsevol variació de la norma esdevé automàticament “patologia”. És per això que es converteixen en uns grans elements de control social, en una eina per a arrencar la veu de les minories més molestes: perquè estableixen, sota el pretext s’una suposada “objectivitat científica”, el seu comportament com a “sa” i el nostre com a “patològic”.

D’aquesta manera, entre la medicina i la psiquiatria poden arribar a prendre’ns la pròpia veu, la pròpia voluntat, la capacitat de decidir sobre les nostres vides i un fotimer d’etcèteres. Anys enrera s’internava els “bojos” en centres psiquiàtrics en condicions infrahumanes, però després de la primera onada del moviment antipsiquiàtric van qüestionar-se alguns d’aquests mètodes dràstics. La llàstima és que en lloc de qüestionar per complet el sistema psiquiàtric, simplement van perfeccionar-ne els mètodes, de manera que avui ens trobem unes intencions molt similars però sibil·linament disfrassades: actualment s’han substituit les presons de ciment per presons químiques i invisibles a la vista, que poden arrossegar les persones fins a la més pura alienació. Ens referim a la sobremedicació psiquiàtrica a la qual estan sotmeses moltes persones, impulsada per les empreses farmacèutiques que controlen gran part de la investigació científica. Així doncs, no és d’estranyar que tots els patrocinadors del proper Congrés Europeu de Psiquiatria siguin empreses farmacèutiques.

A més a més, l’autoritat mèdico-moral que se li atorga a un/a psiquiatra fa que aquest/a tingui llicència per a decidir sobre un munt de qüestions de la vida del/la “pacient”: quan pot treballar i quan no, amb qui pot relacionar-se, etc... Tot això ens arrossega a l’anomenada “coerció psiquiàtrica”, que es basa en l’establiment de relacions de poder en les quals es pressuposa que el/la professional té el millor dels criteris per a decidir sobre vides alienes.

És obvi que l’organització capitalista es nodreix a bastament d’aquesta situació (no gens casual) que l’ajuda a diferenciar entre persones productives i no productives, entre persones que contribueixen al manteniment de l’ordre social establert i persones que el desafien.

Si no hi ha cap relació entre els estats i la medicina, com s’explica que es posin tants impediments a la creació de centres alternatius al model psiquiàtric actual? Per què aquestes comptades experiències són forçosament autogestionades o bé fracassen per problemes econòmics?

Tenim un altre exemple ben recent d’aquesta relació estat-psiquiatria-capitalisme en la Llei d’Identitat de Gènere, segons la qual per a fer un tràmit administratiu per a canviar-se el nom al DNI una persona trans necessita presentar un diagnòstic de “disfòria de gènere” ja que, és clar, la transsexualitat està tipificada com a malaltia mental a la bíblia psiquiàtrica, altrament anomenada DSM-IV. Davant d’aquest fet ens preguntem si l’Estat legisla sobre la medicina o bé la medicina legisla sobre l’Estat.

A la Guerrilla Travolaka pensem que la psiquiatria institucional és el més refinat mètode de control social, de disuasió de pensaments crítics, de deshumanització de les diversitats i d’exclusió totalment interessada de determinats col·lectius. Denunciem les relacions de poder que amaga la psiquiatria i reclamem el dret de totes les persones a prendre les seves pròpies decisions. Denunciem els diagnòstics erronis per pura ignorància de la realitat, alhora que visibilitzem les vides alienades pel no-reconeixement de la ignorància científica. Qüestionem profundament la moralitat dictada pels catàlegs internacionals de malalties i exigim responsabilitats als estats pel fet de permetre que aquest dogma continuï estenent-se arreu. No creiem en els comportaments “correctes” o “incorrectes”, només en la interpretació tendenciosa que se’n fa per a treure’n profit polític.

Des de la Guerrilla Travolaka alcem les nostres veus contra la pressió i repressió psiquiàtrica. Contra el concepte de “malaltia mental”. Contra la moralitat feta ciència.

A favor de la llibertat de decisió, de pensament i d’acció, lluita antipsiquiàtrica