Article publicat a la revista InfoGai
El Cavallet de Mar no podia dormir. No deixava de donar voltes dins el seu llit d’algues. Ja havia intentat comptar ovelles, gavines i caragols, però no hi havia manera.
S’apropava la primavera i, com cada any, el Cavallet es trobava de nou amb el seu gran dilema. I és que no volia quedar-se embarassat! Per què ho havia de fer, si no li venia de gust? Quines normes socials més absurdes…
Tot el rotllo de la bossa ventral, del naixement dels petits - que havia sentit que feia molt de mal. S’hi negava rotundament!
Però, al dia següent tenia cita amb la Medusa, i ella li tornaria a dir tot allò de “És la teva biologia, no pots fer res per evitar-ho”. El Cavallet va tornar a recordar el darrer discurs de
Finalment, mentre comptava els Cavallets de Mar més macos de l’oceà, es va adormir.
La Caragol
- ‘Jo t’entenc, Caragol, jo t’ajudaré. Però segueix, segueix…’, va intervenir la Dra. Medusa.
- ‘Sí, Medusa, ho sé, moltes gràcies. No sé què faria sense tu. Però, en fi… això, que no teniu la mateixa pressió que jo. Que jo no tinc cap problema amb la meva intersexualitat, ho accepto. El problema és que: com pot ser que no tingui parella, si tots els altres Caragols també són hermafrodites? Això no hauria de ser un problema per ells, no? Encara que ho entenc, perquè clar, tenir de parella a una Caragol hermafrodita incompleta, doncs és complicat I, a més, amb el meu petit problema… Tu ja el saps, Medusa...’
La Medusa va fer que sí amb el cap.
- ‘Però, que no et pots masturbar? Si et masturbes fent servir els dos tipus d’òrgans, et quedaràs embarassada, no?’ – intervingué l’Ostra, mentre es pintava els llavis davant d’un mirallet petitó que portava a la closca.
La Caragol es començava a posar nerviosa:
- ‘Us ho he explicat mil vegades ja! Que sóc una hermafrodita INCOMPLETA. In-com-ple-ta!’, remarcà. ‘Tinc òrgans sexuals masculins i femenins, però necessito ajuntar-me amb un altre Caragol per reproduir-me!!! Quantes vegades més t’ho hauré d’explicar, Ostra ?!? El problema és que el meu dard de l’amor, és a dir, el meu… bueno, ja sabeu, per fer la penetració… és molt petit, i els altres Caragols no volen fer res amb mi per això!’
- ‘Tranquila, Caragol, tranquila… T’arribarà el moment, no et preocupis, és qüestió de paciència. A veure, i vosaltres que rèieu tant, expliqueu la vostra setmana.’
- ‘Doncs jo...’, va començar el Peix Pallasso, ‘jo aquesta setmana he anat a comprar piles.’ (El Cavallet plorava del riure.)
- ‘Piles, per què?’, demanà la Dra.
- ‘Ai, Medusa, què innocent que ets! Ja saps, per posar-li a allò…’. La Medusa posava cara de no entendre. ‘Sí, dona, pel consolador!’
- ‘No et cal, perquè quan finalment canviïs de sexe per reproduïr-te, ja tindràs als altres Peixos Pallasso que t’ho faràn passar bé, no?’
- ‘Ja és suficient!!’, cridà el Cavallet. ‘Ens fas venir aquí cada setmana per fer-nos creure que estem malalts, i només perquè no volem seguir les normes.’
El Cavallet de Mar no es considerava per res un malalt, però a vegades pensava que havia d’acceptar les coses tal com semblava que eren. Un dia sentia que havia de canviar ell; el dia següent, estava convençut de que era el món que havia de canviar.
Però tot, al seu voltant, semblava enfocat a que els Cavallets tinguessin fills. Ell no tenia cap problema amb ser pare, només que no volia donar a llum ell mateix. Moltes vegades, de fet, somiava que un dia s’enamoraria bojament d’un altre Cavallet i tendrien Cavallets petits. Simplement, ell no els volia dur a la seva bossa ventral.
- ‘Molt bé, nois i noies’ – introduí la Medusa. ‘Qui vol començar avui?’
Es va posar a parlar sense que, ni tan sols, la Medusa li indiqués.
- ‘Abans de res, presentar-vos a la meva nova companya: Caragolina. Us he de dir que estic molt contenta. La Caragolina i jo ens vam conèixer la setmana passada, però ens hem enamorat tan intensament que hem decidit reproduïr-nos ja. ¿Per què esperar a la pròxima primavera, si estem predestinades l’una per l’altra?
Bueno, us explico tot això perquè deixaré de venir a la teràpia. Ser mare és una gran responsabilitat, i ocupa molt de temps.’
- ‘De totes formes, Dra. Medusa, hem pensat que potser li podríem dur els nostres fills, quan comencin a estar en edat reproductiva. O fins i tot abans, si cal. La Caragol m’ha parlat molt de vostè i de quant l’heu ajudat.’
La Medusa s’havia posat pàl·lida. Fins i tot, una mica transparent, de la sorpresa. I, en un intent d’amagar la seva gran decepció, digué:
- ‘Me n’alegro molt per vosaltres, noies. Però… bueno, és la vostra decisió, però clar, Caragol, jo és que… esperava que et trobessis una parella mascle.’
I afegí ràpidament:
- ‘En tot cas, no importa. Això sí, espero veure molt prest els vostres nens a la consulta! Apa, marxeu, marxeu’.
- ‘Un moment!’ – va exclamar, oportú, el Cavallet de Mar. ‘Jo vull dir una cosa abans de que marxin.’
Silenci. Tothom es queda mirant el Cavallet.
- ‘Només que jo també marxo. Estic fart de que se’m tracti com un malalt. No ho sóc, i no m’ho faràs creure, Medusa. Potser sóc una mica diferent, o simplement no vull les mateixes coses que la gran majoria, però òbviament no sóc l’únic: ni el Peix Pallasso ni la Ostra venen aquí perquè els hi vingui de gust, sinó obligats. Ells tampoc volen seguir les normes de tothom.’
I, de sobte, el Cavallet ho va entendre. Va veure que eren ells, els anomenats “pacients” els que li donaven bona part de poder a la Dra. Medusa. Sí, ella tenia tota una institució al darrera, totes unes normes socials, uns codis psiquiàtrics establerts, i un llarg etcètera.
Però si ells marxaven, tots, debilitarien el que ella representava: el control sobre les seves vides, les seves decisions, i els seus cossos. Podien deslegitimar la seva posició de poder, i demostrar que podien escollir.
