A la Guerrilla Travolaka no celebrem la "Llei d’Identitat de Gènere" com ho fan altres. Ni tan sols considerem que sigui realment una llei d’identitat de gènere, ja que no protegeix les identitats de gènere no-normatives (totes aquelles que no reprodueixen l’estereotip masculí o femení).
El següent article no té com a objectiu definir aquesta llei (que l’1 de març va ser aprobada al Parlament) sino reflexionar i posar sobre la taula els altres aspectes – aquells dels quals no se’n parla - que sorgeixen quan s’intenta legislar i regular els “processos de transició” dels individus. Posem en dubte el “gran avenç” que suposa aquesta nova llei: tractarem d’explicar el perquè.
Com veureu, en aquest article hi han moltes “cometes” perquè no ens agrada donar res per suposat, i les utilitzem per posar en dubte alguns conceptes molt establerts en el llenguatge ordinari.
En primer lloc, explicarem quins canvis aporta aquesta llei en el tràmit del canvi de nom i sexe al col.lectiu de persones que es desitgin canviar el nom i sexe al DNI. (No direm “col.lectiu de transsexuals” perquè ens sembla exagerat dir que aquesta llei solventa els problemes d’aquest col.lectiu, ja que actualment és molt heterogeni. A més, considerem que el que caracteritza aquest col.lectiu no és el desig del canvi de nom al DNI. Hi ha moltes persones que no senten aquesta necessitat).
Fins ara, el canvi de nom i sexe es feia per via “judicial”: un jutge i un forense avaluaven la pertinència de la demanda i l’acceptaven, o no. De fet, hi havia una llei no escrita que feia necessari haver passat pel quiròfan per superar la prova. Ara, amb la nova llei, el tràmit serà “administratiu”.
La idea que ha arribat a la societat amb tota la propaganda d’aquesta nova llei ha estat la d’un avenç increïblement generós i tolerant: “ja no s’hauràn d’operar, pobrets”.
Nosaltres diem que no hem canviat de règim: en tots dos tràmits cal haver seguit una “teràpia psiquiàtrica” i haver rebut el diagnòstic de “Disfòric de Gènere” per poder accedir així al tractament hormonal. I, després d’un cert temps de tractament hormonal, es pot accedir, finalment, a aquest “gran progrés" que ens proporciona la "Llei d’Identitat de Gènere".
Puntualitzem – i ara és quan s’ens considerarà radicals i inconformistes - que hi ha persones que volen el canvi de documentació i no es volen hormonar. Com hi ha gent que es vol hormonar i no volen un canvi de nom legal.
Però resulta que els activistes hem de ser radicals i inconformistes. Hem de demanar més del que ens ofereixen, perquè sino ja sabem què passa: que mai ens donen tot el que volem. Els activistes transsexuals que han ajudat a crear aquesta llei s’han posicionat com a polítics, des del nostre punt de vista. Molt pocs l’han criticat, poquíssims han anat més enllà de la finalitat que buscaven. Sí, ara alguns es podran canviar el nom i el sexe al DNI. Però aquests hauran de dir que són malalts mentals, hauran de dir “sóc disfòric de gènere” per accedir a un dret que hauria de ser igual per tothom: perquè no ens podem canviar el nom igual que un Joan es posa Toni?
Activistes que reprenen el discurs dels partits polítics deixant de banda la lluïta que els ha portat fins aquí. Segons ells, aquesta nova llei només té dos defectes: que els menors d’edat i els estrangers no poden modificar la seva documentació.
Nosaltres, en canvi, tenim moltes més objeccions a fer. Ens demanem: per què les persones amb disminució psíquica tampoc poden accedir a aquest canvi?; per què el procés d’hormonació és un pas obligatori?; però, sobretot, per què hem de dir que estem malalts?
La psiquiatrització dels transsexuals és probablement la discriminació més greu que pateix actualment el "col.lectiu transsexual”. Ara, però, està reconeguda per llei. No volem ser massa demagogs i, per tant, no valorarem si es tracta d’una discriminació d’Estat, o si la discriminació és, directament, fer una llei que reguli els canvis de noms a la documentació dels “transsexuals” diferent a la gent no-transsexual.
Ens interessa fer reflexionar sobre aquest aspecte: donem-li la volta a aquesta llei que sen’s presenta com a capdavantera i amb el titular de “Ja no caldrà operar-se per tenir els papers!” que surt a tots els mitjans de comunicació.
Actualment si un Joan es vol canviar el nom a Antoni només cal que ho justifiqui amb algun carnet (de biblioteca, gimnàs, etc..) i algun testimoni. Però si en Joan es vol posar Isabel haurà de passar per una teràpia psiquiàtrica, per un Test de la "Vida Real" (més avaluacions psiquiàtriques...) i, com marca la nova llei, per un mínim de dos anys de tractament hormonal.
Nosaltres continuem pensant que és un tracte discriminatori. Si provar de canviar-se el nom sense passar pel psiquiatra és tècnicament “il.legal”, potser la pregunta seria: per què es titlla de revolucionària una llei que continua entenent la transsexualitat com una malaltia mental?
Valorem, doncs, si aquesta llei realment es pot denominar “Llei d’Identitat de Gènere”, quan només respon a les necessitats d’un tipus de transsexual molt específic: el que vol fer tot un procés hormonal i psiquiàtric. La societat actual comprèn una riquesa d’identitats de gènere molt heterogènia que aquesta llei no té en compte.
Amb tot això, no pensem que aquesta llei no sigui necessària. Es tracta d’un avenç, en certa manera: hem aconseguit que canviar-se el nom i sexe sigui un tràmit administratiu. Però aquest és un pas que nosaltres creiem que havia d’estar superat fa temps.
I com a activistes trans, la nostra preocupació es centra en la psiquiatrització que pateixen els transsexuals en el nostre país. Per tant, la lluita no ha acabat. Per nosaltres és important que el tràmit del canvi de nom i sexe no estigui relacionat amb un control psiquiàtric.
Ni tan sols estem d’acord amb que hagi de ser un canvi de nom i sexe: no entenem perquè un document com el DNI ha de registrar el sexe dels individus. De fet, en molts països aquesta menció no existeix.
Finalment dir que per nosaltres tothom hauria de tenir dret a poder canviar-se el nom a la documentació, independenment del gènere que la societat atribueix al seu nom.
El que ens sembla realment discriminatori és el fet d’haver de crear una llei especifíca perquè es puguin produir canvis de nom d’un gènere a l’altre. No hi veiem diferència entre Pau i Antoni o entre Aina i Miquel. El tràmit hauria de ser el mateix.
GUERRILLA TRAVOLAKA
